El paper atribuït a l'acció i a la percepció, així com a les interaccions entre percepció i acció és un tema controvertit en el desenvolupament primerenc del nen, amb clares implicacions en les explicacions sobre el desenvolupament motor, l'adquisició de coneixement i el comportament adaptatiu.
Actualment, els estudis sobre l'aparició i desenvolupament de la funció executiva a edats primerenques reobre de nou el debat sobre les relacions entre acció, percepció i representació.
● La percepció i l’acció des de la visió de Piaget, Gibson i el processament de la informació:
Per a Piaget, la percepció es troba subordinada durant el període sensoriomotor al sistema d'accions i posteriorment al sistema d'operacions; mentre que per a Gibson l'activitat perceptiva és responsable de diferenciar i “conèixer” la informació provinent de l'hem - va donar.
Per exemple, per Piaget el nen adquireix el coneixement del pes d'un objecte a través de les seves experiències en manipular-ho, mentre que des de la perspectiva gibsoniana, el nen planifica la seva acció basant-se en la percepció directa del volum.
En primer lloc, per Piaget, l'activitat motora precedeix a la percepció, de manera que el coneixement perceptiu es construeix des de l';acció (Piaget i Inhelder, 1983). En concret, suggereix que els nens construeixen el coneixement a través d'esquemes d'acció que els permeten assignar funcions i significat als estímuls.
Aquests és cremes, motors i perceptius, es troben aïllats inicialment, sense que existeixi entre ells cap relació; de manera que requereixen d'una experiència acte-generada per arribar a estar coordinats. Des d'aquesta perspectiva, el desenvolupament del coneixement es produeix quan el nen construeix activament la seva experiència, modificant la seva activitat segons les característiques dels objectes o els esdeveniments i estructurant o reestructurant la seva interpretació de l'entorn d'acord amb una organització cognitiva ja existent.
Per tant, la teoria piagetiana, en la seva explicació del desenvolupament cognitiu, assigna un paper secundari a la percepció, ja que considera que aquest suposa anar més enllà del que està perceptivament donat, rebutjant el que Piaget denomina “seducció perceptiva”. El desenvolupament, per tant, consisteix en un procés de construcció de la informació a través de l'establiment de coordinacions entre esquemes d'acció prèviament aïllats, on les connexions entre els objectes estan mediatitzades per les relacions entre l'acció i el resultat esperat (Piaget, 1985).
En canvi, l'aproximació ecològica de Gibson accepta la possibilitat que els sistemes perceptiu-motors, individualment o en conjunt, poden estar coordinats primerencament en el desenvolupament. Des d'aquesta perspectiva, la percepció i l'acció estan estretament relacionades i fins i tot es plantegen com a inseparables (van Hof, 2005). A diferència del plantejament piagetia, en la visió gibsoniana la percepció precedeix a l'acció i permet al subjecte detectar un tipus concret de propietat de l'entorn, sense necessitat de representació mental (Gibson, 1979; Chemero, 2006; El meu-chaels i Carello, 1981) o d'un altre tipus d'informació externa a la sensorial (Stoffreggen i Bardy, 2001). En concret, Gibson suggereix que la percepció no implica afegir mentalment informació a l'estímul, sinó més aviat guiar la conducta del subjecte de forma adaptativa. De fet, un dels principis postulats per aquest autor planteja que la percepció existeix fonamentalment com a guia de l'acció (Chemero, 2006).
Els nens es troben amb el món a través de l'exploració i aquesta els permet conèixer informació sobre persones, objectes, situacions i llocs i sobre el que aquests li ofereixen per a l'acció. És a dir, els sistemes perceptiu-motors es desenvolupen per detectar les possibilitats d'acció de l'entorn, en funció del repertori conductual del subjecte i de l';acció a realitzar.
Per a Gibson, els sentits són sistemes actius que serveixen per recollir informació de l'entorn (Gibson, 1979). De fet, considera que la majoria dels sistemes perceptius proporcionen tant informació propioceptiva com exteroceptiva. És a dir, els nens són capaços d'aprendre a diferenciar la informació perceptiva específica de si mateixos de la de l'entorn (Gibson i Schmuckler, 1989) i això els permet actuar d'una determinada manera en funció de les propietats dels objectes o de l'entorn. No obstant això, això no vol dir que construïm còpies de les coses percebudes, sinó més aviat que només a través de l'experiència i la pràctica el subjecte humà pot anar aïllant i atenent a informació que sempre ha estat “aquí”.
Per tant, el progrés en el coneixement es deu a una sensibilitat perceptiva cada vegada major a la
informació exterior, que permet una discriminació més fina entre coses semblants que inicialment no es distingien. Referent a això, resulta funda-mental l'habilitat dels nens per descobrir noves affordances, així com la seva habilitat per diferenciar i analitzar la informació invariant de l'entorn.
En definitiva, les metes o propòsits del funcionament perceptiu-motor en el desenvolupament primerenc són molt diferents en ambdues perspectives. Piaget destaca que el nen a través de les seves activitats perceptiu-motores construeix progressivament les nocions bàsiques del món físic i les seves propietats; mentre que des de la posició gibsoniana, l'experiència i la pràctica dels sistemes perceptiu-motors permeten aïllar i atendre selectivament a la informació de l'ambient.
Des d'aquesta perspectiva el concepte de percepció és inseparable del concepte d'ambient i del concepte d'acció, emfatitzant la naturalesa activa i exploratòria de la percepció. La percepció i l'acció formen un circuit continu en el qual “hem de percebre per moure'ns, però també hem de moure'ns per percebre” (Gibson, 1979); de manera que totes les conductes coordinades espacial i temporalment necessitaran de la connexió entre percepció i acció. És a dir, a través de la informació perceptiva els nens poden guiar els seus moviments per adaptar-se a les condicions de l'entorn (von Hofsten, 2003, 2004).
La percepció o “visió per a la percepció” permet al subjecte assignar significat als objectes externs i construir representacions perceptives dels mateixos, que faciliten la seva identificació i classificació; mentre que la “visió per a l'acció” processa informació per al control on-line de moviments hàbils. Aquests corrents processen informació sobre l'estructura dels objectes i sobre la seva localització espacial, treballant de forma conjunta per aconseguir un comportament adaptat sota la influència “moduladora” de l'atenció. Cada trajectòria utilitza la informació sobre el mitjà de forma diferent. Es tracta, per tant, de trajectòries neuronals separades que transformen la informació visual entrant per a l'acció i/o per a la percepció.
Els nens planifiquen la seva acció sobre la base de la representació emmagatzemada de l'objecte, utilitzant la informació visual disponible per corregir els seus moviments (Ware, Uttal, Wet-ter i DeLoache, 2006). En definitiva, aquesta evident divisió en les funcions dels sistemes d'acció i percepció a nivell neuronal reflecteix més aviat el paper complementari que aquests dos sistemes juguen en la producció d'un comportament adaptat.
Les diferents conductes motores dels nens poden portar-los a percebre les característiques dels objectes i de la tasca, adaptant les seves accions en funció de la nova informació. De fet, el moviment és una forma de percepció, una forma de conèixer el món i d'actuar sobre ell (Thelen,1995) i, per tant, els moviments poden servir tant per aconseguir informació com per solucionar la tasca (Adolph et al., 2008). Referent a això, Angulo-Barroso suggereix que l'activitat motora està interrelacionada amb dominis com la percepció, la cognició i l'emoció, on la informació perceptiva permet ajustar o adaptar eficaçment l'execució de moviments i l'activitat motora influeix en les habilitats perceptives.
En concret, van trobar que els nens són capaços d'aprendre seqüències d'acció i de consolidar estratègies de recuperació de l'objecte amb un ús complementari de les dues mans abans del final del primer any d'edat, quan són exposats de forma repetida a una mateixa seqüència d'interacció amb els objectes, és a dir, a través de l'exploració.
El mecanisme bàsic de connexió entre percepció i acció és, per tant, l'exploració, permetent als nens aprendre a percebre què accions són apropiades a una determinada situació (van Hof,2005).
Per tant, és necessari tenir en compte la contribució de noves habilitats motores per entendre el desenvolupament perceptiu, així com la contribució de les habilitats perceptives per entendre el desenvolupament motor. És a dir, la percepció millora amb l'experiència i els canvis en l'execució ofereixen al nen loportunitat per percebre els objectes o les situacions de diferent forma.
